Des de sempre els padrins han regalat la mona al seu fillol o fillola, tot i que ara sol ser habitual que colles d’amics i famílies les demanin per menjar en grup. A més, en els últims anys, moltes persones marxen de vacances per Setmana Santa i per aquest motiu la venda de mones comença una setmana abans, amb la finalitat que els fillols gaudeixin de la mona encara que els padrins siguin fora, i s’allarga fins al diumenge següent.
Les mones, de la tradició a la innovació
La mona forma part d’un costum antic, que ja es troba citat amb el mateix nom al segle XV. L’origen de la paraula podria venir del grec munus, que significa regal. Però també podria tenir un origen àrab, ja que munna (que també vol dir regal) era un cistell ple d’ous que els serfs regalaven als seus senyors. En el seu origen, els caramellaires recorrien els diversos masos anunciant la bona nova de la Resurrecció de Crist. A canvi de la notícia, se’ls obsequiava amb ous, botifarres i menges greixoses, cosa que indicava que la Quaresma s’havia acabat. Així, el simbolisme de l’ou de les mones és el principi de la vida, de l’univers i de la creació, i el dia de Pasqua amb l’arribada de la primavera era l’inici de l’any i una festa realment important.
Segons el Costumari català, el costum de decorar i menjar ous per aquestes dates ja existia en pobles primitius europeus i asiàtics. La tradició de menjar ous, probablement arrelada abans del cristianisme, es va accentuar a causa de la Quaresma. Durant el temps de dejuni no es podien menjar tampoc ous, i per tant la gent guardava els ous cuits esperant l’arribada de la Pasqua. Quan arribava, en alguns llocs els ous es pintaven o decoraven. En altres llocs es creia que trencar els ous entre ells portava sort i estrenyia l’afecte amb les persones properes.
Una altra de les maneres d’aprofitar el munt d’ous que s’acumulaven en aquestes dates era el costum de fer un pastís de farina, sucre i altres components, que va donar origen a la mona tal com la coneixem avui dia.
La mona primitiva, que seria la tradicional dels Països Catalans, és la que es feia amb pasta de pa de pessic i es decorava amb ous per tal que els padrins la regalessin als seus fillols el diumenge de Pasqua. La tradició deia que s’havien de posar tants ous com anys tenia el fillol o fillola, fins que la criatura feia la comunió (segons una versió) o feia dotze anys (segons una altra versió).
A l’actualitat, les mones de pastisseria no tenen res a veure amb les tradicionals i s’han convertit en un pastís de bescuit decorat a base de xocolata, mantega i altres ingredients i amb figures al·lusives a temes d’actualitat. Fins i tot els ous durs han estat substituïts per ous de xocolata o de sucre, capaços d’assolir dimensions gegantines.
L’elaboració de la mona
Per fer una mona primer s’ha de fer la “tortada” o base (com un pa de pessic però elaborat amb farina d’ametlla), que normalment es talla en tres rodanxes per intercalar-hi dos farcits. Els farcits es fan de gema (crema feta de sucre i rovell d’ou), melmelada, mantega o xocolata (normalment es fa un farcit de cada). Després es procedeix a “allisar”, que consisteix en posar per sobre algun dels ingredients del farcit (o ametlles si es tracta d’un pastís tipus sara). Per últim, es passa a la decoració superior amb fruita confitada (principalment taronja, meló i pera) i els ous o figures de xocolata. Finalment, es decora el voltant de la mona, on se sol posar ametlles o bé granets de xocolata.
L’eclosió de la xocolata
Sembla clar que la xocolata no irromp en la mona fins al segle XIX, quan alguns pastissers de Barcelona van començar a decorar el tortell de pa de pessic amb una figura de xocolata en comptes d’ous. D’aquesta entrada discreta i tardana n’ha derivat una eclosió de la xocolata que ha arribat a ocupar tota la mona, sense deixar espai per al pa de pessic ni els ous, per allunyar-se cada cop més de l’original.
Abans la mona estrella era la de fruita però ara s’està imposant la de praliné. La de fruita confitada continua sent la número u però la seva demanda va a la baixa perquè no agrada a tothom. Quant a les figures de xocolata, són els més venuts, juntament amb les típiques princeses, Els ous i les gallines, elaborats amb xocolata negra, tampoc no poden faltar. De fet, el pastisser procura plasmar la il·lusió dels petits amb molt de color i vinculant els productes de la Pasqua amb les pel·lícules de dibuixos animats, que és el que el nen coneix i recorda. La Pasqua és una de les úniques festes pastisseres –per no dir l’única- dedicada a la canalla petita.
Més enllà del pastís
Al pastís de la mona els clients hi solen afegir una figura de goma o un ou de xocolata, fins al punt que aquests complements arriben a suposar una despesa superior a la del propi pastís. Les figures de goma o peluix cada cop tenen més a veure amb futbolistes, polítics o personatges televisius. Tot i això, les pel·lícules infantils encara tenen representació a totes les pastisseries. Les figures fetes de peluix no són pas barates, ja que han de reunir uns requisits de qualitat i no toxicitat que requereix la Comunitat Europea.
Tot i la sofisticació que any rere any adquireixen les mones de pastisseria, no hem d’oblidar que a les nostres comarques coexisteixen altres elaboracions artesanals que tenen molta demanda. Coneguem-les…
La mona de forner. És una rosca elaborada amb farina, sucre, sal, llar, ous, llevat, coriandre, matafaluga, anís líquid i aigua.
La garlanda de forner. És una rosca amb els mateixos ingredients que la mona de forner però amb la diferència que, abans d’enfornar-la, la massa es doblega cap amunt, fet que li dóna un aspecte de cresta i una textura més compacta.
I fora de Catalunya?
Al País Valencià hi ha llocs on la mona és típica tot l’any. És el cas d’Alberic, a la Ribera Alta, d’on és típic el característic “panous”, “coca d’aire” o “pan quemado”, noms que fan referència al color torrat i a la presència d’ous encara que sigui en forma de merenga torrada per decorar. Ja es parla d’ell en el manuscrit Formulario práctico de cocina, de Joan Company (1905, “pan quemado al estilo de Alberique”).
Igualment, els valencians, així com molts menorquins que van emigrar a Algèria durant el s. XIX i que en bona part es van establir a Oran, van portar allí la mona i el costum d’anar a menjar-la al camp el dia de Pasqua (casser la mouna). De fet, en els receptaris algerins actuals, tant d’Algèria com dels realitzats pels que han tornat del país, sempre apareix la mona, a part d’altres plats típics dels Països Catalans com la paella.
Al Maestrat fa pocs anys les mones eren solament de pandurmiendo, nom que es deu al fet que la base s’ha de deixar en repòs una nit abans de fer les mones. O sigui, la massa es queda una nit dormint. Antigament, la pasta es preparava el Dijous o el Divendres Sant abans de la processó de rigor, i es deixava fins a l’endemà, que era quan les dones els donaven forma i les portaven al forner més proper o de confiança per coure-les. La fornera Dolors Rius també recorda com aquí al Penedès les dones i criatures anaven al forn del poble per coure les mones: érem un servei públic, en aquell temps! Fins i tot es portaven al forn del poble guisats o altres plats per coure…
(fons documental)
La festivitat de la Pasqua, tot i tenir un significat diferent, també es pot trobar en altres llocs, regions, zones i parts del món… Part de la simbologia d’aquesta festa era el conill, adoptat com a símbol de fecunditat, que encara avui en dia se segueix utilitzant en les decoracions d’aquesta celebració. Aquest element de la tradició d’Europa occidental mai fou acceptat pels cristians ortodoxes, fet que ens indica que és veritablement una icona aliena a la Pasqua religiosa.
Una de les notes típiques de Pasqua havia estat menjar ous en grans quantitats. La presència dels ous com a símbol de la Pasqua és present a tot Europa, d’Anglaterra a Ucraïna, com a símbol de la resurrecció primaveral. A molts pobles d’Europa aquests dies la gent s’obsequia amb ous; també hi ha el costum de pintar i decorar els ous de Pasqua per tal de donar-los un caràcter distintiu dels de la resta de l’any.
Els preus de les mones de Pasqua varien en funció dels ous de xocolata o figures artístiques que portin, així com del temps empleat en la seva elaboració.
Productors del Penedès disposen enguany d’un nombre important de parades als mercats municipals sobretot a Vilafranca, Subirats, Sant Sadurní, els Monjos o a la venda directe del productor al consumidor com el préssec l’Ordal. Així es vol fomentar la venda directe, el consum de proximitat i donar la major informació al client de la diversitat de préssecs vermells i grocs, nectarines, paraguayos… que es poden consumir a cada moment de la campanya.
En comptes d’un refresc isotònic, menja’t un tall de meló! Amb un gust dolç suau i refrescant, el meló és una fruita especialment adequada per a l’estiu, perquè ens aporta una gran quantitat d’aigua, vitamines, minerals i sucres que permeten hidratar i nodrir l’organisme de manera sana i natural.
Ingredients:
La síndria és una fruita molt saborosa però a més té un gran avantatge és que posseeix molt poques calories. Però també la síndria conté enormes qualitats medicinals i nutritives.
Ingredients per a 4 persones:
Salmó fresc en un llom.
Receptes Maica 